Balancí a l'Heliogàbal de Barcelona

Les cançons d’aquest disc són efímeres en tant que breus, passen en un tres i no res i cremen com un llumí. Però per aquells que combreguem amb Balancí, es queden a dins per sempre més, no se sap si són aquestes melodies que no fan grans curvatures sinó línies amb pocs desnivells, fàcils de transitar i que et porten a la cadència d’una pregària, o potser aquestes guitarres amb frasejos ben dibuixats i remarcats com punts sobre les “is”, però les cançons, potser per l’equilibri que en surt de tot plegat, romanen. Les seves lletres són com pensaments fugaços sorgits d’un estat contemplatiu i meditatiu que a vegades miren endins i a vegades, enfora, i és en aquest sentit que són platòniques perquè vénen de la raó i no del fetge. 

El disc s’acaba i ens deixa una sensació de repòs però bé podria perdurar a l’infinit com sembla suggerir el balanceig musical de l’última cançó. I és que fet i fet, rere la porta hi ha un Balancí que està esperant.

Text: Arnau Armengol

Balancí són:

Ramon Cugat: guitarres i veus.

Carlos Rivero: baix i veus.

Raül Cabedo: bateria.